Biografia

El llegendari fotògraf Robert Capa, aquí

“Li agrada treballar a Espanya més que en cap altre lloc del món. És un demòcrata apassionat i viu per a fer fotografies”

Aquesta era la carta de presentació de Robert Capa que li va dedicar la revista britànica Picture Post a principis de desembre de 1938. Dos mesos després, la mateixa publicació va oferir als seus lectors un extens reportatge amb el títol Tragedy of Spain, on s’hi van reproduir 17 de les 101 fotografies que el fotògraf hongarès havia fet el 15 de gener de 1939 mentre es retirava, des de Tarragona, amb els refugiats civils i militars en direcció a Barcelona. Aquell mateix dia, aproximadament a les dues la tarda, les tropes franquistes van ocupar aquell important enclavament del sud de Catalunya.

Ara, gairebé 68 anys després, s’ha pogut reconstruir amb absoluta fidelitat el viatge que Capa va fer aquella jornada i s’han identificat molts dels indrets precisos on es va aturar per immortalitzar els protagonistes de la retirada republicana a través de les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès, l’Alt Penedès i el Garraf.

Nascut el 1913 a Pest ( Hongria ), una de les dues ciutats que, a banda i banda del Danubi, conformen l’actual nucli urbà de Budapest, Endre Ernö Friedman era fill d’una família jueva de classe mitjana. Després de cursar els primers estudis a Budapest es traslladà a Berlín, on es matriculà el 1931 a la Deutsche Hoschschule für Politik, una escola liberal de periodisme.

Sobre la seva estada a la capital alemanya, anys després va escriure:

“Malgrat [...] que m’identificava amb els objectius generals del socialisme, cada vegada estava més en contra del Partit Comunista, el qual, segons la meva opinió, semblava que estava propiciant l’ascens de Hitler al poder.”

Sortí precipitadament d’Alemanya quan Hitler, després d’accedir a la cancelleria el 1933, va il.legalitzar el Partit Comunista i inicià l’escalada contra els jueus. Viatjà com a exiliat a Viena i després a París on va començar a treballar de fotògraf.

El 14 d’abril de 1935, André Friedman ja va dur a terme el primer reportatge a Espanya amb motiu de la gran manifestació celebrada a Madrid en commemoració dels quatre anys de la proclamació de la Segona República. Després va estar a Sevilla i, abans de retornar a París, va passar l’estiu a Tossa de Mar. Va ser en aquest moment de la seva carrera quan ell i la seva companya, també fotògrafa i jueva, Gerda Pohorylles, van decidir adoptar els pseudònims professionals de Robert Capa i Gerda Taro, respectivament.

Robert Capa, amb només 22 anys, va tornar a Espanya el mes d’agost de 1936, dues setmanes i mitja després de l’inici de la guerra civil. Va estar a Barcelona, al front d’Aragó, a Madrid, a Còrdova, als afores de Toledo i altra vegada a la capital de l’Estat. Va ser precisament a Cerro Muriano (Còrdova), on el 5 de setembre va fer la seva fotografia bèl·lica més famosa. Amb el títol Mort d’un milicià va immortalitzar el jove d’Alcoi, Federico Borrel García, just en el moment en què una bala enemiga acabava amb la seva vida. Un any després, quan la foto ja havia donat la volta al món i s’havia publicat a la revista Life, algú va posar en dubte la seva autenticitat suggerint que podria tractar-se d’un muntatge. Capa va comentar que:

“No cal fer servir trucatges a Espanya i no cal amoïnar-se per a preparar l’escena. Les fotografies estan allà, i n’hi ha prou de fer-les. La veritat és la millor imatge, la millor propaganda.”

Del 18 de novembre al 5 de desembre de 1936 va fotografiar la defensa de Madrid. Després d’aquesta primera experiència a la Guerra Civil, va tornar a Espanya el febrer de 1937 i va estar als fronts d’Almeria i Màlaga, des d’on es va traslladar novament a Madrid. En aquella etapa col·laborava habitualment amb diverses publicacions com Ce Soir, Regards, Weekly Illustrated, Life i Schweizer Illustrierte Zeitung.

El mes de maig de 1937 viatjà de Madrid a Bilbao i a principis de juny va retornar a París. Mentre era a França, la seva companya Gerda Taro va morir envestida accidentalment per un tanc republicà a Brunete (Madrid), el 25 de juliol. Va ser enterrada al cementiri parisenc del Père Lachaise.

Quan les tropes republicanes van iniciar l’atac sobre la ciutat de Terol el 15 de desembre de 1937, Capa tornava a ser al front de guerra en aquell indret. Entre gener i setembre de 1938 va estar sis mesos a la Xina per a documentar la resistència nacional davant la invasió japonesa. Aquest va ser el segon conflicte bèl·lic fotografiat per Capa.

A mitjans d’octubre de 1938 el trobem novament a Catalunya: a Falset (16-10-1938), L'Espluga de Francolí (25-10-1938), Barcelona (28-10-1938), Móra d’Ebre (5-11-1938), i Soses (7-11-1938).

Després de passar les festes de Nadal i Cap d’Any a París, viatjà a Barcelona, on el 12 de gener de 1939 es decretà la mobilització general de tots els homes sans entre 18 i 50 anys, davant l’avenç de les tropes franquistes que dos dies després ja es trobaven a les portes de Tarragona. Herbert Matthews, el corresponsal del New York Times i amic personal de Robert Capa que aquells dies es trobava també en aquesta zona de Catalunya, ens explica al seu llibre L’aprenentatge de corresponsal quina era realment la situació:

“ [...] I així continuava la tragèdia, dia rere dia, angoixant. Els rebels anaven de mica en mica encerclant Tarragona que era, a la seva manera, un símbol d’aquesta guerra. No era això realment una curiosa ironia de la història? Era la gran ciutat que un dia va arribar a tenir un milió d’habitants quan Roma estava en ple apogeu –la ciutat on Escipió, Octavi August, Galba i Adrià, prefectes i cònsols, grans mercaders i artistes, havien erigit una civilització que encara avui fa de Tarragona la ciutat més romana de totes les ciutats espanyoles. Tanmateix, aquesta era la ciutat, tres quartes parts de la qual han estat demolides pels romans d’avui en més de 100 raids aeris! Certament, no pas més d’una sisena part de les bombes varen caure al port, que era l’únic objectiu militar que hi havia allí. Vaig passar per Tarragona dotzenes de vegades i em van agafar allí molts dels raids i, per tant, sé de què parlo. La població civil i les seves cases eren víctimes de cinc de cada sis bombes.

Els habitants van resistir fins al final, i demostraren que amb prou refugis adequats gairebé totes les baixes s’haurien pogut evitar. Tarragona tenia més de setanta refugis de diversos tipus i d’altres s’estaven construint quan la guerra es va acabar. Un cop més ens cal refugiar-nos en la ironia: tot cavant es trobaren un munt de relíquies de la civilització romana, com ara estàtues, ceràmica, monedes i estris diversos. Les varen portar totes a un museu on, suposo, ara hom les pot admirar. Fa tristesa caminar pels carrers i pensar que els munts de pedres que havien estat cases abans no vinguessin els bombarders italians foren també pedres romanes. Era, en realitat, el material de l’època romana amb el qual s’havien edificat gairebé totes les cases de Tarragona, tret de les més modernes. Allò que Roma havia construït, Roma ho destruïa [...]”

Al matí del diumenge dia 15, Capa va sortir de Barcelona per la carretera de València en direcció a Tarragona. El viatge era molt arriscat per a ell i per als seus companys de professió que l’acompanyaven, ja que l’aviació franquista bombardejava contínuament les poblacions i els aeròdroms militars de la zona i metrallava les carreteres per dificultar la retirada republicana.

El dia abans, dissabte 14 de gener, els avions de la Legió Cóndor nazi havien concentrat els bombardeigs sobre la ciutat de Tarragona. Lluís Maria Mezquida ens ho explica:

“A las 14 horas, 96 aviones nacionales de bombardeo y caza irrumpieron sobre el cielo del Campo de Tarragona procedentes del oeste. Mientras la caza, aparte del servicio de protección , se dedicaba a hostilizar las vías de comunicaciones, los aviones de bombardeo iniciaron una pasada sobre Tarragona cayendo proyectiles en las calles de la Mercería número 9 ; la casa número 22 de la Calle Mayor; en la calle de Caballeros, número 4, “Cal Trip“ , alcanzado asimismo la parte trasera de la casa número 9 de la Avenida de Ramón y Cajal. Proyectiles fueron arrojados por los alrededores del entonces llamado “Casal dels Vells“ (Hermanitos de los pobres) , puerto y sobre todo a lo largo de la carretera de Valencia, Reus y Valls, por donde se retiraban las fuerzas republicanas. También fueron de nuevo alcanzados el estribo de la orilla opuesta del puente metálico sobre el río Francolí, cayendo algunas bombas en la Fábrica de tabacos y otra de gran calibre , en la plaza de los Artilleros del Sitio, frente a la fábrica “La Chartreuse”, produciendo un gran embudo. Los aviones permanecieron sobre el cielo de nuestra comarca hasta las 15 horas, en que retornaron a sus bases de partida sin novedad, ya que no aparecía la caza republicana y la defensa antiaérea había sido evacuada la noche anterior.”

Al llarg del seu viatge de Barcelona a Tarragona i tornada, Capa va poder fotografiar els efectes dels atacs dels avions franquistes i la desolació que hi van escampar. El corresponsal de guerra, Herbet Matthews, diu al seu relat:

“[...]A ningú no li calien ordres per a continuar i anar cuita-corrents, ja que els avions rebels no van parar en tot el dia. Ningú no se’n podia escapolir, i nosaltres ho vàrem haver d’afrontar com tothom. Poc abans d’arribar al Vendrell, varen baixar a la costa 15 bombarders mentre tres més arribaren per mar. Vàrem esperar gairebé una hora mentre bombardejaven i metrallaven les carreteres i, quan finalment desaparegueren, ens vàrem obligar a fer un reconeixement molt dolorós i trist fins arribar a la carretera de Valls, a les carreteres secundàries i finalment tornar al Vendrell i avall cap a Tarragona: les destrosses dels bombardeigs, de les quals havíem estat testimonis, eren com avisos macabres. No gaire lluny del Vendrell, hi havia dos carros amb les quatre mules mortes. Un home jeia també mort a la vora de la carretera. Totes les pertinences que hi havia als carros havien estat destruïdes o escampades per terra; conills i aviram morts o ferits a les gàbies. Parts de les pertinences i moltes més coses horribles havien estat llançades als fils de telèfon i a les branques dels arbres més propers. Un carretó de mà i tot el que hi havia dins varen sortir d’estampida de la carretera i volaren per damunt d’un mur [...]”

Capa es va endinsar a les comarques tarragonines després de vorejar l’Arc de Berà i va entrar a la ciutat quan els darrers refugiats civils i militars es disposaven a abandonar-la. Va retrocedir amb ells en direcció contrària per on havia transitat unes hores abans mentre realitzava les 101 fotografies d’aquella jornada. Herbert Matthews segueix descrivint com va viure aquelles hores:

“[...] Vàrem continuar contra un corrent creixent de terror i de perills. Dos soldats morts, un altre pagès mort, i també animals morts, carros i automòbils bolcats, la carretera esberlada, arbres tallats, fils de telèfon penjant en l’aire i, en direcció contrària a la nostra, aquesta ràpida i interminable corrua de gent. Per bé que no hi havia pànic, la rapidesa i tensió de tot allò s’encomanava de tal manera que tots els nostres instints ens demanaven a crits que canviéssim el rumb i marxéssim amb ells. Ens calia, però, donar testimoni d’aquells successos, i no podíem abandonar ni abandonar-nos. Vàrem continuar fins gairebé als afores de Tarragona, on vàrem comprovar que a la 1.45 h de la tarda del 15 de gener del 1939, Tarragona encara era a mans del govern [...]”

Pels voltants de les dues de la tarda Capa ja havia captat la major part de les fotografies del seu reportatge. Ara sabem que, molt probablement, quan va arribar a Vilafranca del Penedès, es va desviar de la carretera principal per anar-se’n a Sitges, des d’on es traslladà a Barcelona per la ruta secundària de les costes del Garraf. Algunes de les fotografies que va fer durant el seu recorregut així ens ho confirmen. Aquell dia va escriure unes paraules premonitòries en una de les seves cròniques, que habitualment adjuntava a les fotografies que enviava per a ser publicades:

“He vist centenars de milers de persones fugir d’aquesta manera a dos països: Espanya i la Xina. I m’aterra pensar que uns altres centenars de milers que encara viuen en pau a d’altres països, algun dia massa proper hauran de fer el mateix camí. Perquè al llarg dels darrers tres anys, el món on volíem viure ha pres aquesta fatídica direcció.”

El descobriment del fet que va tornar a Barcelona per la costa i no per la mateixa carretera per on al matí s’havia desplaçat a Tarragona des de la capital catalana, ha estat possible gràcies a dues de les imatges del seu quadern de contactes corresponents al reportatge del 15 de gener de 1939, concretament les que ell va identificar amb els números 61 i 62. La carena que s’hi aprecia, que cau en un pronunciat pendís cap a una zona horitzontal, es pot contemplar actualment des del quilòmetre 169 de la carretera C-31 en direcció a Barcelona. La superfície plana és el mar de les costes del Garraf i el promontori tan singular, ben bé al final de la serralada, és la penya de la Falconera.

Amb aquesta constatació es podria aventurar que durant aquella jornada Capa potser coincidís amb el seu amic, el corresponsal del New York Times. Sobre aquells esdeveniments, Matthews va escriure set anys després:

“[...] Ens varen enxampar deu minuts més tard, i durant divuit minuts, nosaltres, els quatre corresponsals i el xofer, com també els altres que eren a la regió, vàrem patir la mena d’infern que la guerra ens fa viure a tots sense excepció. Cinc Savoia-Marchetti arribaren des del mar, amb el sol rere seu, i bombardejaren la carretera. Després, quatre bombarders més; tots varen girar cua i tornaren amb les metralladores ruixant bales en totes direccions. Sis bombarders més varen passar per la carretera tot seguit, metrallant sense pietat. Les bales, sortosament, no ens varen tocar i férem camí cap a Sitges. Més tard aparegueren quatre bombarders més. Varen perdonar el poble, però bombardejaren les carreteres. Ens vàrem amuntegar contra el mur d’un pont de ferrocarril, on ja s’havien aixoplugat tres mares amb els seus fills. Una mare jove maldava per aconseguir que el seu nen de dos anys mantingués la boca oberta, per por que si es produïa una explosió se li rebentessin els timpans o que els pulmons patissin un col·lapse.
- Viva la civilización -digué un espanyol al meu costat [...]”

Així doncs, Matthews va estar a Sitges amb un xofer i un grup de quatre corresponsals estrangers, dels quals ell només identifica a Henry Buckley del Daily Telegraph de Londres,a O’Dowd Gallagher del Daily Express també de la capital britànica, i a Frank Smothers del Daily News de Chicago. Era Capa el corresponsal que feia el número quatre? Anaven junts o van arribar a Sitges per separat? Per què es van desviar tots de la carretera principal i van optar per tornar a Barcelona per la intricada carretera de la costa? Què hi podia haver d’interès en aquella població costanera que justifiqués el risc de ser metrallat o bombardejat per l’aviació franquista? Només trobem una explicació versemblant.

Segons la cronologia que es desprèn de la narració de Matthews, els fets que s’hi descriuen van esdevenir prop de les tres de la tarda, una hora propícia per dinar. I on es podia menjar bé en aquelles circumstàncies i en aquella zona? Doncs, probablement, només hi devia haver quatre restaurants oberts a Sitges: el de la Fonda Subur, el Cafè de la Xarmada, el Continental i Ca l’Espanyol.

Entre el 16 i el 27 de gener de 1939 Capa va estar a Barcelona i seguint la retirada republicana cap a Figueres. El 28 va travessar la frontera francesa. Mai més no va tornar a Espanya. A mitjans de març encara va fotografiar els camps d’internament de refugiats republicans d’Argelès i Le Barcarès.

La Segona Guerra Mundial va significar una nova experiència bèl·lica per a Robert Capa. El tornem a trobar el 6 de juny de 1944, amb les tropes aliades en el desembarcament de Normandia, a la platja d’Omaha. Formava part de la Companyia E, que va saltar en primer lloc de les llanxes que van arribar a la costa. Les seves fotografies d’aquella operació militar són el millor testimoni gràfic del dia D, fins al punt que es reprodueixen en tots els llibres d’història de la Segona Guerra Mundial. Quan Steven Spielberg va haver de documentar cinematogràficament el desembarcament per a la pel·lícula Salvar al soldat Ryan es va inspirar en el reportatge de Capa.

La imatge més famosa és la del soldat americà estirat dins l’aigua de la platja d’Omaha. Quan la revista Life la va publicar, va justificar que la imatge tenia un slightly out of focus (estava lleugerament desenfocada) perquè al fotògraf “li havia tremolat la mà”. El que havia succeït en realitat és que els rodets en blanc i negre de les dues màquines Contax reflex, de 35 mm, que Capa havia gastat durant el desembarcament, es van malmetre al laboratori de revelatge de la revista Life de Londres perquè, en augmentar excessivament la temperatura de la cambra d’assecat, es va començar a fondre l’emulsió dels clixés. Per sort, els altres negatius que havia gastat amb la màquina Rolleiflex es van poder revelar sense problemes.

El 1948 va fotografiar la Primera Guerra Araboisraeliana i el 1954 la d’Indoxina (l’actual Vietnam). El 25 de maig d’aquest any, mentre avançava amb les tropes franceses i governamentals vietnamites per la carretera de Nam Dinh a Thai Binh, a les dues menys cinc de la tarda, va trepitjar una mina antipersones col·locada pel Vietminh que el va matar a l’instant. Va ser enterrat provisionalment a Hanoi fins que les seves restes en van poder traslladar al cementiri d’Amawalk, a uns 48 quilòmetres de Nova York.

Heròdot d’Halicarnàs, al començament de les seves Històries, justifica l’obra dient que vol “presentar els fruits de les seves investigacions, dutes a terme per tal d’impedir que el temps esborri la memòria de la història de la humanitat [...]”. Gràcies a Capa hem pogut reconèixer ara, gairebé seixanta vuit anys després, les cares dels refugiats civils, l’horror dels metrallaments i la diàspora republicana. El seu particular testimoni de la Guerra Civil a les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès, l’Alt Penedès i el Garraf, Capa ens el va deixar dins uns simples rodets de clixés fotogràfics.

Aquestes fotografies del 15 de gener formaran part des d’ara de la nostra història, les veurem publicades i penjades a les exposicions, les incorporarem a la memòria individual i a la consciència col·lectiva, i ens acompanyaran per sempre, com un testimoni més de la tragèdia que es va desencadenar al nostre país quan, el 18 de juliol de 1936, els cavalls de la mort, cavalcats per generals colpistes emulant els genets de l’Apocalipsi, es van abraonar il·legítimament contra la democràcia i contra la República. Les fotografies de Capa serviran també, parafrasejant Heròdot, per impedir que el temps esborri la memòria de la història de la nostra guerra incivil.

Amb tot el que ha succeït al món des d’aleshores ─la segona gran confrontació mundial, el nazisme i els camps d’extermini, la dictadura soviètica stalinista, la revolució xinesa, les guerres al continent africà i la del Vietnam, les dictadures sud-americanes, els conflictes ètnics a l’antiga Iugoslàvia, la guerra de l’Iraq i tots els enfrontaments armats de la zona de l’Orient Mitjà, incloent-hi els més recents de l’Afganistan i el Líban─ el món sencer s’ha familiaritzat, a través de les fotografies i de la televisió, amb tota mena d’atrocitats, trivialitzant així el patiment dels éssers humans. Ens hem blindat a l’horror amb la mateixa naturalitat que ens protegim de la pluja amb un paraigua, del fred amb un abric i de la grip amb una vacuna. Només aquells que encara siguin capaços de treure’s aquesta cuirassa, encara que només sigui per un moment, podran entendre de debò tot el missatge que s’amaga en aquestes fotografies de Capa.

Ha estat gràcies a l’International Center of Photography de Nova York (EUA), i molt en particular al biògraf i conservador de les imatges de Robert Capa, Richard Whelan, que la col·lecció completa de les fotografies del reportatge del 15 de gener de 1939 es podrà contemplar per primera vegada en una exposició a les comarques del Tarragonès, Alt i Baix Penedès i el Garraf i que perdurarà per sempre en aquest catàleg.

Si, com va dir el 1865 el llegendari fotògraf nord-americà Mathew Brady: “The camera is the eye of history” (la màquina fotogràfica és l’ull de la història), a través de la mirada de Capa i de la seva màquina Leica ens podrem situar, sempre que vulguem, al bell mig de les carreteres de Tarragona a Barcelona, la darrera setmana de la Segona República en aquestes comarques, i experimentar a la vegada el mateix sentiment de derrota, d’impotència, de pànic i d’horror que van viure aquells dies molts catalans. Aquesta és la visió compromesa de la història que va tenir Capa el 15 de gener de 1939 i la que més ens interessa, la d’aquells que la van patir, un a un, de forma personal, siguin on siguin.

Carles Querol Rovira

Els drets de les fotografíes de Robert Capa corresponen a l'International Center of Photography