Tornar enrere

Entre la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)

Fotografia localitzada en l'actualitat

La localització de la serralada que es veu a les fotografies ha estat un procés d’identificació complicat perquè Capa va fer dues còpies en paper d’aquesta imatge, una del dret i una altra del revés, és a dir, va positivar el clixé d’una banda i després el va girar i va fer la segona còpia, amb la qual cosa no sabíem ben bé si la muntanya que havíem d’identificar feia pendent cap a una banda o cap a l’altra. Sembla que això de girar els clixés ho va fer més d’una i més de dues vegades. Quan vàrem poder disposar dels tres fulls del quadern de contactes el dubte es va esvair immediatament (vegeu la imatge del contacte 106).
Al bell mig de la serralada, s’hi pot identificar perfectament a les dues fotografies, a la d’abans i a la d’ara, el castell de Penyafort, on diuen que va néixer Sant Raimon, el convent en honor seu (conegut, però, popularment, com Sant Domingo) i a dreta i esquerra les masies i cases pairals que hi havia i hi ha en aquest bell paratge del terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. Els qui coneguin bé aquesta zona sabran també identificar l’Abadal, el mas Castellà, Cal Pere Joan, Cal Prunera, Cal Mas Petit i la masia la Torreta. Només les instal·lacions industrials ben visibles a l’esquerra i l’esvoranc camuflat d’Uniland malmeten actualment el territori. El 1939, quan Capa va tirar aquesta fotografia, moltes famílies de la Ràpita i de Santa Margarida i els Monjos s’havien amagat, refugiat i protegit en les cavitats naturals de tota la serralada. Fins al darrer moment de la guerra, el Castell de Penyafort s’utilitzà com a presó d’aviadors franquistes ─espanyols, italians i alemanys─ fets presoners pels republicans. D’entre els més de 60 pilots empresonats, va destacar Salvador Díaz Benjumea, el qual esdevindria ministre de l’Aire els primers anys de dictadura. Des de l’antic traçat de la N-340, que travessava per l’interior d’aquesta població, és impossible actualment veure aquesta fragment de territori. El polígon industrial i les instal·lacions de la cimentera ho impedeixen. Cal situar-se al pont sobre la via del tren de Santa Margarida i els Monjos o al de la Ràpita per apreciar bé tota la panoràmica.
L’esquadreta dels avions que sobrevolen la zona no és ni italiana ni nazi. Està integrada per sis aparells de caça republicans Polikarpov I-15 de procedència soviètica, coneguts popularment com xatos. Segons l’historiador David Gesalí i Barrera aquests Polikarpov I-15 pertanyien, molt probablement, a la Quarta Esquadreta de l’aviació republicana, que precisament el 15 de gener de 1939 va traslladar definitivament la seva base des de l’aeròdrom dels Monjos, el número 338, al de Montornès del Vallès, el número 329. Es deu tractar, en qualsevol cas, dels aparells que van resultar il·lesos després del metrallament, el dia 12 de gener a l’aeròdrom 338, dut a terme per la Legió Cóndor nazi. La comandava el tinent Emilio Ramírez Bravo. Tampoc no es pot descartar del tot una tercera possibilitat que els atribueix a la Primera Esquadreta de caces republicans , radicada a l’aeròdrom número 321, a Sabadell.
El Polikarpov I-15 havia estat dissenyat a la Unió Soviètica per Nicolai Nikolaevich Polikarpov i el primer prototip es va enlairar l’octubre de 1933, propulsat per un motor Wright Cyclone de 715 HP. La part davantera estava protegida amb planxa de ferro, la resta estava fabricada amb travessers de fusta i tubs d’acer i anava recoberta de tela. El tren d’aterratge era voladís i no retràctil, disposava d’esmorteïdors oleopneumàtics i no portava frens, funció que realitzava el patí de cua. L’ala superior en forma de gavina i el carenat de l’enorme motor radial li va atribuir el sobrenom de Xato. Era molt superior al Heinkel 51 nazi i més àgil que els Fiat italians. A la Guerra Civil hi van participar 186 unitats.

Els drets de les fotografíes de Robert Capa corresponen a l'International Center of Photography